La meva mare, anava a l’escola
privada Cultural Cervantes de Figueres. Ella va estudiar fins a vuitè d’EGB i
va fer un curs de dos anys de contabilitat i comerç al mateix institut
Parlant amb la meva mare he arribat a
descobrir que abans els mestres per qualsevol cosa agredien els alumnes amb un
regle, que tal i com recorda ella, feia aproximadament uns cinquanta
centímetres de llarg i uns cinquanta centímetres d’ample. Actualment aquestes
agressions no són permeses, igual que tampoc ho són els clatellots.
Amb especial amargura recorda a una
mestra, la senyoreta Maria, que segons diu era una dona d’uns cinquanta anys,
molt alta i rossa, sempre amb el cabell cap amunt (com la Marge Simpson) molt
maquillada, habitualment amb unes ombres blaves als ulls. Era una dona amb “la
mà molt llarga” ja que els hi pegava bufetades. També recorda que els feien
fer moltes còpies. Cada cop que entrava la mestra tenien que posar-se de peu i
totes les classes eren totalment silencioses ja que no podien parlar perque
els queien les castanyes del cel. A més, l’escola era en castellà i molt vinculada amb la religió ja que encara manava Francisco Franco. (Ella també
havia anat a un altre institut, les Escolàpies de Figueres, on els feien resar
a l' ermita que tenen allà mateix a dins de l’escola.)
A part de totes aquestes coses no gaire
agradables recorda les amistats i les bones estones que passaven a l’hora del
pati.
Actualment tenim escola en català i cadascú
pot tenir els seus ideals en temes com la religió o bé la política. Totes
aquestes agressions que es duien a terme abans, actualment són impermissibles.
Els mètodes de càstig actuals son coses com còpies o quedar-se sense hora del
pati. També, el respecte al professor és menor ja que ningú s’aixeca per
donar-li la “Benvinguda” quan arriba i la comunicació alumne-mestre també és
més fluïda. A més, uns dels inconvenients d’aquest canvi, podríem dir que es el
fet de tenir classes més sorolloses tot i que a vegades cal.
El meu avi, va anar a l’escola
molt poc temps, va entrar-hi amb sis anys i amb deu anys ja va començar a
treballar per contribuir a l’economia familiar. Recorda que els picaven amb un regle també i
que si calia un càstig ho feien després de les classes.
Com a anècdota diu que s’ho passava molt bé a
les hores de catequesis i que aquell era el seu professor preferit ja que
s’adormia a classe i feien el que volien!
També diu que n’hi havia un altre, que era el
dolent, que els picava cada dos per tres, quan s’equivocaven i quan xerraven.
Especialment recorda un dia que el mestre, enfadat, va fer callar a un nen
picant fort amb la mà a la taula i al picar li va caure el pot de tinta i es va
embrutir moltíssim, però al ajupir-se a recollir el pot es va tirar un pet i els
nens van riure i això els va portar a una hora de càstig desprès de classe.
També, els feien cantar “La Falange” himne de
Franco i resar cada dos per tres. I de tant en tant els feien sortir al carrer
amb les banderes de Franco i el caudillo els anava a visitar, una visita que
feia passant ràpidament amb un cotxe.
Comenta que tenien una estratègia per evitar
el mal dels dits quan els picaven amb el regle. A Santa Fé (Granada), el seu
poble natal, als camps de vinyes, al costat de les vinyes hi creixen un tipus
d’alls que no es mengen i anomenen “ajos porros”. Diu que això ho raspaven
contra els seus dits per estar protegits en el moment de l’agressió.
Però, no a tothom ei picaven a l’escola. El
meu pare, anava a la Salle de Figueres i recorda amb gran alegria
a un mestre de gimnàs que valorava molt les seves habilitats en el salt. A la
Salle normalment no els picaven.
