L'ESCOLARITAT D'ABANS I LA D'ARA

La meva mare, anava a l’escola privada Cultural Cervantes de Figueres. Ella va estudiar fins a vuitè d’EGB i va fer un curs de dos anys de contabilitat i comerç al mateix institut

Parlant amb la meva mare he arribat a descobrir que abans els mestres per qualsevol cosa agredien els alumnes amb un regle, que tal i com recorda ella, feia aproximadament uns cinquanta centímetres de llarg i uns cinquanta centímetres d’ample. Actualment aquestes agressions no són permeses, igual que tampoc ho són els clatellots.

Amb especial amargura recorda a una mestra, la senyoreta Maria, que segons diu era una dona d’uns cinquanta anys, molt alta i rossa, sempre amb el cabell cap amunt (com la Marge Simpson) molt maquillada, habitualment amb unes ombres blaves als ulls. Era una dona amb “la mà molt llarga” ja que els hi pegava bufetades. També recorda que els feien fer moltes còpies. Cada cop que entrava la mestra tenien que posar-se de peu i totes les classes eren totalment silencioses ja que no podien parlar perque els queien les castanyes del cel. A més, l’escola era en castellà i molt vinculada amb la religió ja que encara manava Francisco Franco. (Ella també havia anat a un altre institut, les Escolàpies de Figueres, on els feien resar a l' ermita que tenen allà mateix a dins de l’escola.)

A part de totes aquestes coses no gaire agradables recorda les amistats i les bones estones que passaven a l’hora del pati.

Actualment tenim escola en català i cadascú pot tenir els seus ideals en temes com la religió o bé la política. Totes aquestes agressions que es duien a terme abans, actualment són impermissibles. Els mètodes de càstig actuals son coses com còpies o quedar-se sense hora del pati. També, el respecte al professor és menor ja que ningú s’aixeca per donar-li la “Benvinguda” quan arriba i la comunicació alumne-mestre també és més fluïda. A més, uns dels inconvenients d’aquest canvi, podríem dir que es el fet de tenir classes més sorolloses tot i que a vegades cal.

El meu avi, va anar a l’escola molt poc temps, va entrar-hi amb sis anys i amb deu anys ja va començar a treballar per contribuir a l’economia familiar.  Recorda que els picaven amb un regle també i que si calia un càstig ho feien després de les classes.

Com a anècdota diu que s’ho passava molt bé a les hores de catequesis i que aquell era el seu professor preferit ja que s’adormia a classe i feien el que volien!

També diu que n’hi havia un altre, que era el dolent, que els picava cada dos per tres, quan s’equivocaven i quan xerraven. Especialment recorda un dia que el mestre, enfadat, va fer callar a un nen picant fort amb la mà a la taula i al picar li va caure el pot de tinta i es va embrutir moltíssim, però al ajupir-se a recollir el pot es va tirar un pet i els nens van riure i això els va portar a una hora de càstig desprès de classe.

També, els feien cantar “La Falange” himne de Franco i resar cada dos per tres. I de tant en tant els feien sortir al carrer amb les banderes de Franco i el caudillo els anava a visitar, una visita que feia passant ràpidament amb un cotxe.

Comenta que tenien una estratègia per evitar el mal dels dits quan els picaven amb el regle. A Santa Fé (Granada), el seu poble natal, als camps de vinyes, al costat de les vinyes hi creixen un tipus d’alls que no es mengen i anomenen “ajos porros”. Diu que això ho raspaven contra els seus dits per estar protegits en el moment de l’agressió.

Però, no a tothom ei picaven a l’escola. El meu pare, anava a la Salle de Figueres i recorda amb gran alegria a un mestre de gimnàs que valorava molt les seves habilitats en el salt. A la Salle normalment no els picaven.