MAMMA MIA! : Totes les arts juntes en una sola pel·licula.

DIRECTOR :  Phyllida Lloyd

PRODUCCIÓ : Benny Andersson, Björn Ulvaeus, Gary Goezman, Tom Hanks, Rita Wilson

GUIÓ: Catherine Johnson, Benny Andersson Björn Ulvaeus

MÚSICA: Stig Anderson, Benny Andersson, Björn Ulvaeus

FOTOGRAFIA: Harris Zambarloukos

PROTAGONISTES: Meryl Streep, Amanda Seyfried, Pierce Brosnan, Colin Firth, Stellan Sjarsgard, Julie Walters

GRABAT I ESTRENAT A: Estats Units, Regne Unit

ANY : 2008

GENERE : Melodrama

IDIOMES : Anglès

DURACIÓ : 108 minuts

La Sophie es una noia normal que viu amb la seva mare a un illa. Està apunt de casar-se amb l’Sky quan decideix que vol convidar al seu pare al casament tot i que no sap qui és. Tot i així, agafa el diari de la seva mare i desprès de xafardejar molt troba tres noms: Sam, Bill i Harry. Tres noms de tres homes que van tenir una aventura amb la seva mare vint anys enrere, els mateixos que ella té.  Un d’aquests tres podria ser el seu pare però com no sap qui, decideix convidar-los a tots tres. Desprès de tot l’embolic del casament i dels preparatius arriba el gran dia on ella descobreix que la seva mare tampoc sap qui va ser el donant d’espermatozous i per tant tots tres tenen una tercera part de la noia. Ella decideix que no es casarà encara i la mare es casa amb Sam, l’home que li va robar el cor vint anys enrere.

La combinació de la pel·lícula amb les cançons del grup ABBA ha estat molt encertada. Donna (Meryl Streep) és el centre de la pel·lícula, la que dona aquest ambient fantàstic. La veritat, una genial actuació la de Meryl. Rossie personalment m’encanta, és la tipica dona extrovertida sense cap compromís la qual fa veure les coses clares als altres. És decidida i molt exigent. També despistada i boja, però aquest és un altre tema, és genial!

 L’escenografia de la pel·lícula i la combinació dels escenaris amb la música es del tot perfecte ja que no és fàcil combinar coreografia, teatre, cant i música. En aquest melodrama ho han fet molt bé i del tot encertat. L’escenografia de Grècia, de l’illa on succeeix tot està totalment plasmada en el que veiem a cada moment de la pel·lícula.

Sincerament, Mamma Mia et fa sentir coses que potser cap pel·lícula t’havia fet sentir abans. Crec que sense faltar el respecte, la podríem comparar perfectament amb Grease ja que Olivia Newton Jones i John Travolta ens van fer sentir el mateix que Sophie, Sky i Donna: Moltes ganes de saber el final mentre cantem les millors cançons del grup. Sents ganes de ballar i cantar cada cop que la mires i sents una cançó, per altra banda, té molts secrets amagats ja que si l’analitzéssim a fons trobaríem sentiments que en una simple visió de la pel·lícula no es veuen. Les aventures de la vida que porta cada personatge a la seva esquena és molt original ja que no t’esperes el final que ocorre. Harry homosexual, Sam amb Donna i Bill amb Rossie! També, cal destacar que l’espectador no es queda amb la cançó original del grup Abba, amb les seves entonacions i la seva musicalitat, sinó que a la que veu la pel·lícula es queda amb l’entonació i l’idioma de la cançó que surt a la pel·lícula. Perquè és mes adictiva? Per què la rel·laciones amb una imatge? No ho sé, però és així. Mamma Mia és una pel·lícula genial la qual tornaria a veure tots els cops necessàries. M’encanta!