Ja he acabat de donar menjar a tots els animals Núria, li he
dit.
Avui ens toca fer guàrdia a nosaltres. És la segona que faig
aquest mes, sort que no són tan dures com les de en Pere, el cuidador dels
animals exòtics; que sinó em tirava un tret!
-Núria, vaig a dormir que demà será un dia dur. Poso el
despertador a les quatre i ja faré jo la
guàrdia següent. Bona nit.
Han passat hores i la Núria m’ha cridat sobresaltada:
-Sento veus, he sentit veus! – deia.
- Va dorm dona, que ho deus haver somiat, deixa d’estar tan
nerviosa i exaltada i torna a dormir – he respost.
-No, vaig a mirar què és! Véns?
-D’acord, vindré; però si no és res veuràs!
De cop i volta, al sortir de la caseta hem vist tots els
animals del zoo tranquils cadascú a la seva gàbia.
-Veus com no era res dona? Va, tornem! – he dit amb ganes de
tornar a agafar el son.
Però la Núria estava molt capficada perquè volia descobrir
què era l soroll i, per tant, hem anat a investigar. Hem mirat els lleons, els
elefants, els micos… Estava tot sota una penombra que feia posar la pell de
gallina però tot i la por, cada cop que ens giràvem sentíem aquelles veus que
parlaven entre elles. En aquell moment la Núria va proposar amagar-nos.
-I si són els animals? – deia amb un tó seriós i convençut.
-Calla ximple! Estas boja o què?- vaig respondre amb tó
burleta.
Doncs us sorprendreu però tenia raó, parlaven entre ells!
Però vam pensar que no ho dirriem a ningú, a mès… Qui ens
creuria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada