En Martí era un nen preciós, recordo que
sempre havia estat enamorada d'ell, des de el parvulari! Era tan maco de petit,
i érem tan amics. Recordo que jugàvem a pares i mares al pati de l'escola. En
Martinet, com li dèiem de petit, sempre anava amb en Pere i sempre jugaven a
futbol tot i que tenia el seu punt tendre. Quan es va començar a fer gran va
començar a vestir molt classicot, amb
aquelles ulleres de cul de got i aquelles pintes de setciències que li han
durat fins ara. Pero en Martí va créixer i li van començar a sortir grans i jo ja no el trobava tan guapo tot i que sabia que sempre seria el meu
Martinet, aquell nen tan simpàtic que tot i tenir-los, mai m'havia deixat de
saludar.
Quan
vam començar la ESO la nostra relació d'amistat va canviar, ens vam allunyar i
ja res era el mateix. A vegades venia a casa però ja res era igual. Fa dos dies
el vaig veure de nou. Em va dir que era doctor en Història Antiga i
Arqueologia, jo amb to orgullós també li vaig dir que era una mare genial, una
súper dona i la millor treballadora del Mercadona! Ell, com sempre, va riure a
mes no poder i em va recordar que no havia canviat gens, que aquella sortida de to li recordava a la nena que havia conegut cuan érem petits.
Quina il·lusió em va fer veure'l! Seguia amb
aquelles pintes d' intel·ligent com sempre i amb aquell somriure tan captivador
com el de quan era un nen petitó. Seguia creient que vestia a la última moda i
que era el fan número un del Barça, el vaig veure idèntic de quan tenia deu anys.
Vam quedar per anar de botigues un dia, per
tornar-lo a modernitzar, com fèiem de petits i per a presentar-li a en Joan i la
Júlia, el meu marit i la meva preciositat de filla. Ell, content, va acceptar la
meva oferta. Que bé!
