DIRECTOR : Phyllida
Lloyd
PRODUCCIÓ : Benny Andersson, Björn Ulvaeus, Gary Goezman, Tom
Hanks, Rita Wilson
GUIÓ: Catherine Johnson, Benny Andersson Björn Ulvaeus
MÚSICA: Stig Anderson, Benny Andersson, Björn Ulvaeus
FOTOGRAFIA: Harris Zambarloukos
PROTAGONISTES: Meryl Streep, Amanda Seyfried, Pierce Brosnan,
Colin Firth, Stellan Sjarsgard, Julie Walters
GRABAT I ESTRENAT A: Estats Units, Regne Unit
ANY : 2008
GENERE : Melodrama
IDIOMES : Anglès
DURACIÓ : 108 minuts
La Sophie es una noia normal que viu amb la seva mare a un illa. Està apunt
de casar-se amb l’Sky quan decideix que vol convidar al seu pare al casament
tot i que no sap qui és. Tot i així, agafa el diari de la seva mare i desprès
de xafardejar molt troba tres noms: Sam, Bill i Harry. Tres noms de tres homes
que van tenir una aventura amb la seva mare vint anys enrere, els mateixos que
ella té. Un d’aquests tres podria ser el
seu pare però com no sap qui, decideix convidar-los a tots tres. Desprès de tot
l’embolic del casament i dels preparatius arriba el gran dia on ella descobreix
que la seva mare tampoc sap qui va ser el donant d’espermatozous i per tant tots
tres tenen una tercera part de la noia. Ella decideix que no es casarà encara i
la mare es casa amb Sam, l’home que li va robar el cor vint anys enrere.
La combinació de la pel·lícula amb les cançons del grup ABBA ha estat molt encertada.
Donna (Meryl Streep) és el centre de la pel·lícula, la que dona aquest ambient
fantàstic. La veritat, una genial actuació la de Meryl. Rossie personalment
m’encanta, és la tipica dona extrovertida sense cap compromís la qual fa veure
les coses clares als altres. És decidida i molt exigent. També despistada i
boja, però aquest és un altre tema, és genial!
L’escenografia de la pel·lícula i la
combinació dels escenaris amb la música es del tot perfecte ja que no és fàcil
combinar coreografia, teatre, cant i música. En aquest melodrama ho han fet
molt bé i del tot encertat. L’escenografia de Grècia, de l’illa on succeeix tot
està totalment plasmada en el que veiem a cada moment de la pel·lícula.
Sincerament, Mamma Mia et fa sentir coses que potser cap pel·lícula t’havia
fet sentir abans. Crec que sense faltar el respecte, la podríem comparar
perfectament amb Grease ja que Olivia Newton Jones i John Travolta ens van fer
sentir el mateix que Sophie, Sky i Donna: Moltes ganes de saber el final mentre
cantem les millors cançons del grup. Sents ganes de ballar i cantar cada cop
que la mires i sents una cançó, per altra banda, té molts secrets amagats ja
que si l’analitzéssim a fons trobaríem sentiments que en una simple visió de la
pel·lícula no es veuen. Les aventures de la vida que porta cada personatge a la
seva esquena és molt original ja que no t’esperes el final que ocorre. Harry
homosexual, Sam amb Donna i Bill amb Rossie! També, cal destacar que
l’espectador no es queda amb la cançó original del grup Abba, amb les seves
entonacions i la seva musicalitat, sinó que a la que veu la pel·lícula es queda
amb l’entonació i l’idioma de la cançó que surt a la pel·lícula. Perquè és mes
adictiva? Per què la rel·laciones amb una imatge? No ho sé, però és així. Mamma
Mia és una pel·lícula genial la qual tornaria a veure tots els cops
necessàries. M’encanta!
